dilluns, 9 d’abril del 2018

LA JUSTICIA



LA JUSTICIA : Virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret.

DILLUNS :

   PAGUEM:

Doncs diu que això que ara us explicaré va passar en una ciutat molt a prop del desert. Era en una plaça on hi havia una parada de botifarres amb ceba ( imagineu-vos aquí, una parada d’hamburgueses)
Un home va aturar-se a la vora de la parada i va començar a olorar, Mmmmmmm.......... Aquelles botifarres amb ceba feien una oloreta tan bona......... I començar a ensumar, una vegada, dues vegades, tres vegades....
L’amo de la parada se li apropà i li digué :
-Mestre, em deveu dos dinars, la moneda del país.
L’home li respongué enfadat:
-Com? Em voleu fer pagar dos dinars? On s’és vist això si jo només les he olorades.
Es varen barallar i al final digueren:
-Anem a veure un jutge i que ell digui la seva.
Se’n van anar a veure el jutge. I va resultar que el jutge era un home amb el cap molt clar .
El jutge escoltà ara l’un , ara l’altre , i al final digué al nostre home:
-Dóna’m dos dinars, si et plau.
Els agafar i els va fer sonar al damunt d’una taula “Clinc!Clinc!” S’adreçà a l’amo de la parada de botifarres i li digué:
-Els has sentit?
-Oh i tant !-digué l’altre
-Doncs ja els has cobrat.
                                      (conte popular adaptat per Xesco Boix )
      


DIMARTS :  no jutjar als altres pel seu aspecte

     La bella y la bestia - bella y bestia son (tema principal) ( 3,15 minuts)

      
  
                     





DIMECRES :

EL REPARTIDOR DE LLET


Es diu, es conta i comenten que fa ja un temps hi havia un repartidor de llet que anava pels carrers amb el seu carro tirat per un pobre cavall, flac i vell. El lleter era avar, egoista i un poc estúpid
Un dia al mes, carregava el seu carro amb l’alfals necessari per donar de menjar al seu cavall durant tot el mes, i aquest era el pitjor dia per a ell. Sempre renegava del que havia de pagar i sempre estava calculant tots els diners que s’estalviaria si el cavall no mengés tant
Un dia, un veí seu li va explicar que el metge del poble li havia aconsellat que si volia deixar de fumar la millor manera era fer-ho poc a poc, fumant cada dia un cigarret menys, i així el cos s’anava acostumant i al final, ja no ho trobaria tant a faltar
I va pensar que aquesta seria una idea excel·lent a aplicar al seu negoci i així augmentar els beneficis del repartiment de la llet. Va decidir donar cada dia 10 grams menys d’alfals al seu cavall, fins que s’acostumés a viure sense menjar. I així ho va fer, cada dia, donava 10 grams menys al cavall. Va calcular que en tres mesos màxim, l’animal seria el perfecte company de treball, sense cap cost econòmic per a ell
Després d’un temps, es van sentir pels carrers del poble els renecs del lleter que feia el recorregut tirant ell mateix del carro
- I el cavall? – li van preguntar els seus clients
- Un estúpid!! – va bramar l’home – jo que l’estava ensenyant a viure sense menjar i ara que estava a punt d’aprendre, s’ha mort el desagraït!!”



DIJOUS :


 ZAPATOS EN ACCIÓN


Una noche, mientras todas las personas dormían, los zapatos del mun­do entero se reunieron urgentemente. Aquello no podía seguir así. Los zapatos de los pobres cada vez eran más pobres y los zapatos de los ricos eran cada vez más ricos. Había que hacer algo ya que el mundo de los hombres no hacía nada por cambiarlo.
Los zapatos se pasaron toda la noche buscando una solución. Y después de mucho debatir, los zapatos de los ricos decidieron 1o siguiente:
-No daremos ni un paso más hacia la injusticia. A partir de ahora esta­remos siempre al lado de los pobres.
Y así lo hicieron. A la mañana siguiente, cuando las personas ricas se pusieron sus zapatos para ir a sus bancos y negocios, no podían creer lo que les estaba pasando. Por más esfuerzos que hacían, no iban donde querían. Creían estar soñando, pero estaban bien despiertos. Sus zapa­tos se movían solos y caminaban sin ellos quererlo.
Los zapatos de los ricos les llevaron hasta donde estaban los pobres y se quedaron a su lado. Aquello era una locura. Intentaron quitarse los mal­ditos zapatos, pero no podían. Probaron con tirarse al suelo y marcharse a rastras, pero los zapatos les hacían ponerse de pie enseguida.
No sabían lo que les estaba pasando pero lo cierto era que ahora estaban viviendo en las casas de los pobres. Y si querían comer tenían que pedír­selo a ellos. Pero como los pobres tenían tan poco, los ricos comenzaron a pasar la misma hambre y la misma necesidad que pasaban ellos.
Sólo cuando decidieron caminar hacia la justicia, sus zapatos les deja­ron marchar donde quisieron. Y al seguir este camino, repartieron sus riquezas y privilegios para que el mundo fuera más justo. Y desde enton­ces dejaron de haber ricos y pobres. Todos llevaban los mismos zapatos.



DIVENDRES  :   

Títol: FABULA-EL ZORRO Y LA CIGUEÑA (2,10 minuts)